Retorn als 27

Ahir vaig pujar a la teulada a muntar la meva nova antena Solarcon A-99 amb el kit de radials GPK1 que la converteixen en una 5/8 Fa una pila d'anys, per allà finals dels 70, l'amic malaguanyat Miquel Call («Patum-2») em va introduir al món de la radioafició, a través de la banda anomenada dels 27 MHz, Citizens Band (Banda Ciutadana) als EUA. Amb més il·lusió que coneixements, un soldador i un Sales-Kit em vaig construir una emissora (foto) i una antena que em van permetre descobrir la màgia i el magnetisme de la radioafició i entrar en contacte amb un món desconegut i una bona colla de bona gent. Els de Queralt, els Vicenç, el Josep Maria, i també el Joan Carles, també van ser una molt bona influència i vam establir una amistat que encara dura. Em vaig examinar per treure'm el títol de radio-operador, em van declarar "apto", però seguia a la banda no regulada dels 27 (aleshores ens deien pirates). M'enduia l'equip en les sortides o de vacances, parlava amb tota mena de gent, escoltàvem i seguíem els rallis dels voltants, i fins i tot, des de Berga, vaig establir contacte radiofònic amb el continent sud-americà, per no parlar d'Itàlia, o el sud de la península. Ens havíem d'esperar que acabessin les emissions de TV ("Despedida y cierre") per començar a establir comunicacions de llarga distància, ja que les emissions generaven interferències a la televisió dels veïns. Entre aficionats de les rodalies (Bages, Solsonès, Osona...) s'establien unes "rodes" on anàvem intervenint per torns. La màgia d'aquestes comunicacions ens omplia, i les rodes s'anaven fent grans i grans, i sota un ordre intuïtiu, s'anaven eixamplant. Després, allò dels 27 es va anar massificant. La banda va quedar petita per l'explosió de «vint-i-setaires»i van començar les noses, els sorolls, pitades... Jo també ho vaig anar deixant, la meva atenció es va anar orientant cap a altres qüestions i el tema va quedar latent, però relativament apagat, tot i que sempre m'ha agradat escoltar diferents bandes i freqüències de ràdio, des de radioaficionats fins a utilitàries o emissores comercials o estatals de països llunyans. Amb els mòbils i Internet, i especialment Missatgeria Instantània i els Xats; l'IRC primer, després messenger i ara les xarxes socials, sembla que el contacte entre uns frikis agafats a les seves emissores i que parlen una mica estrany hagi quedat anacrònic: res més lluny de la realitat. En les grans catàstrofes es demostra que, com que fallen les infrastructures bàsiques: electricitat, telèfon, mòbils, i els sistemes de comunicació convencional no funcionen, el paper dels radioaficionats esdevé primordial per a la comunicació entre zones afectades. Només cal disposar de l'emissora, l'antena i l'alimentació que pot subministrar una bateria de cotxe, sense dependre per a res de cap altra element. La American Radio Relay League va redactar un informe detallant l'importància de les comunicacions establertes pels radioaficionats en el recent desastre de l'huracà Sandy. A Ràdio4 (RNE), els divendres al vespre, sobreviu des de la temporada 1979-80 el programa "L'altra ràdio". Amb el pas dels anys, L'Altra Ràdio ha esdevingut l' únic programa de la radiodifusió catalana especialitzat en les telecomunicacions i la cultura audiovisual. L'Altra Ràdio s'emet per Ràdio 4 els divendres a les 22 hores. i en repetició el diumenges a la mitja nit (24 hores). Ara, que els 27 ja són legals (a Espanya cal pagar una taxa de 82,82 € tot i que una decisió de la Unió Europea CEPT ECC/DEC/(11)03, va establir el juny del 2011 la lliure utilització i exempció de llicència i taxa), ara, dic, hi he tornat. Aquella fal·lera dels anys 80 ja ha passat, queda ben poca gent, però la màgia segueix essent la mateixa. Amb equips que ja no fan interferències ni molesten els veïns que volen veure la TV, torno a poder demanar si em sent algú, i fer petar la xerrada amb altres radioaficionats, ben escassos als 27 MHz. Puc muntar l'equip al cotxe i anar a Queralt o a la Figuerassa, i tornar a repetir la recerca per diferents canals, per si algú escolta i respon (CQ) o bé demanar pas en una conversa (QSO). Demanar un CQ en un canal buit, o en el canal de crida (el 9), segueix tenint el mateix efecte que fa 30 anys. Demanar que si algú està sentint et contesti, deixar anar el botó del micro i esperar, sense saber si hi haurà resposta i, si n'hi ha, des d'on vindrà... i es produeix el miracle (o no), i si, algú ho ha sentit, algú respon, vés a saber. Em falta temps, però aquesta és la gràcia. S'ha recuperat la formalitat i el respecte i esperem que aquesta solvent tecnologia sobradament experimentada no l'haguem de fer servir per res més que per entretenir-nos.