Vejam: aquí els banquers inflen la bombolla immobiliària amb la connivència de la casta política -sí, tota-, faciliten crèdits a la construcció i animen a contractar hipoteques a tothom que demostri tenir el cap sobre les espatlles, fins i tot per sobre del preu de l'immoble... la qual cosa els genera amplis beneficis que es reparteixen accionistes i directius (aquests últims en sous i primes que sobrepassen l'escàndol) i em pregunto si també a la casta política.
Arriba un moment que la piràmide s'inverteix, la situació es fa insostenible (gairebé 4 milions de pisos buits a España) i els preus comencen a caure. Les noves promocions es queden a mitges, puja l'atur, baixen els sous. Molta gent no pot pagar. Tanquen empreses. Els bancs embarguen els pisos.
Europa vol mirar amb lupa el "sistema financer espanyol" i per evitar que els bancs facin figa, es declaren aquestes entitats com si fossin d'interès general. Totes les empreses poden tenir pèrdues i haver de tancar, però els bancs no, pel que es veu. Mentre han guanyat diners, han estat privats (economia de mercat, neolliberalisme), però si tenen pèrdues, els ha de salvar el diner públic?.
El resultat és que els banquers resten salvats de la crisi amb diner públic de la UE (rescat) avalat per l'estat (els nostres impostos), i això els permet mantenir el control sobre tota la resta de coses... ah i a més a més es queden els pisos dels qui no poden pagar. Resultat: la crisi no arriba als banquers, però sí a la resta de la gent de carrer, que resulta que som els qui hem estirat més el braç que la màniga. Opino que hauríem de començar a mirar l'exemple d'Islàndia.
