El qui i el què

Ve a compte d'un seguit de comentaris publicats a la web del berguedà actual, en relació a l'editorial del 25 de febrer de 2011.

Podeu veure el fil sencer a
http://www.bergactual.com/2011/02/24/baix-to-o-censura

La meva reflexió:

Perdoneu, però el meu esperit incontinentment polemista argumental m’impedeix seguir callant, així que… m’explico:

Naturalment que n’assumeixo la meva responsabilitat, només faltaria! A algú li estranya?) Soc el director i editor del Berguedà Actual, n’assumeixo els continguts, de l’edició en paper i de l’edició web, n’estic orgullós, com també d’obrir una finestra d’opinió perquè tothom, poderós o feble, s’hi pugui expressar sense distincions. Això potser rebenta a algú, clar…. però jo dono la cara. El que compta són els arguments, les reflexions, les paraules i no qui les diu.

Però cal recordar que la primera opció per a qualsevol persona que hagi estat al·ludida en aquest espai o en l’edició en paper té el legítim, democràtic i constitucional dret de rèplica, el qual no he negat mai a ningú. Si en fa ús o no, ja és cosa seva.

Crec que una de les claus de la qüestió és el provincianisme i el mal acostumats que estem en aquesta comarca, on tot ha estat sempre molt «controlat», especialment l’esperit crític de la gent, dissortadament el gran absent, i el qual pretenem estimular des dels nostres mitjans (i pel que es veu, contracorrent). Una comarca de tradició caciquil? N’hi ha que tenim la sensació d’estar-ne patit les conseqüències…

Per altra banda, és significatiu el detall de la frase argumental del quillem, amb tot el respecte per l’amistat que crec que ens uneix. Ell diu, en relació als al·ludits pels comentaris: «sense que l’acusat pugui defensar-se de qui l’ha acusat perquè simplement no sap qui és per estar amagat sota el paraigua d’aquesta web». Molt interessant, pels següents motius:

Primer.- l’interessant pot defensar-se tranquil·lament escrivint i argumentant les rèpliques que cregui convenients, lliurement i espontània com tothom. Insisteixo, tots plegats ja som prou grandets per saber quins discursos ens hem de creure o considerar i quins no. Llibertat d’expressió, llibertat de selecció i llibertat de pensament.

Segon (i rellevant).- el quillem parla del «qui», jo prefereixo parlar del «què». No em vull estendre, però el que cal discutir són els arguments, el discurs, el «què», però aquí estem encara pensant més en el «qui». Ja comença a ser hora que llegim el què ens diuen, que considerem els arguments, les opinions, els comentaris, les reflexions sense saber necessàriament «qui» les escriu. Això jo crec que és el que més els desafina a algunes orelles d’aquesta comarca. Si no li posen nom i cognoms, ja es veuen perduts. Per què?

Seguint amb el fil argumental: com és que ens interessi més el «qui» que el «què»?. Per què rebenta a la gent que els comentaris siguin anònims, quan el nom real, al final, hauria de ser intranscendent, i el què hauria de comptar són els arguments, els faci qui els faci? No és un avanç permetre que la gent pugui opinar sense por a les represàlies a les que molta gent en aquest poble i comarca estan temerosament acostumats? L’important és que l’interessat es pugui defensar del «què» es diu, i el «qui» hauria de ser irrellevant, no creieu? Els arguments per damunt dels cognoms, m’explico? Per què sembla que preocupi més el «qui» que el «què»?

Tercer.- Els qui es dediquen a la política en aquesta comarca haurien d’entendre que els seu càrrec comporta ser el blanc d’opinions, bones o dolentes, encertades o no, i fins i tot de comentaris que poden ratllar la mala educació. Quan decideixen dedicar-se a la política no ho assumeixen això? N’hi ha que tenen la pell massa fina… per què deu ser? No accepten la crítica? Estem en democràcia?

En aquests comentaris tothom és lliure d’utilitzar el seu nom, un pseudònim o amagar-se rere l’anonimat. Cadascú fa el que creu més convenient. Però que quedi clar que tal i com la legislació obliga, se’n guarda un registre amb l’adreça IP de qui escriu cadascun dels comentaris per tal que en cas de mandat judicial se’n pugui identificar l’origen. O sigui, que d’anonimat, cara a la justícia, res de res. En qualsevol moment, les autoritats poden identificar els autors dels textos aportats.

Qui es consideri ofès, calumniat, difamat o perjudicat per les paraules que aquí s’escriuen, a banda d’utilitzar el legítim i reconegut dret de rèplica, pot acudir al director del mitjà (en aquest cas, a mi) en defensa dels seus interessos, com han fet ja algunes persones al llarg de la curta vida del Berguedà Actual. I, naturalment, també poden acudir als tribunals. Ah! I precisament cada vegada que he hagut d’anar al jutjat per temes d’aquests ha estat per ofesos del PSC. Això demostra que ni tenen línia directa amb el Berguedà Actual com algú esmenta (maliciosament?), i pot ser també que, o són els que tenen la pell més fina (massa?) o les seves organitzacions els aconsellen (crec que equivocadament, si fos així) tirar per la via judicial abans que utilitzar el dret de rèplica o contestar amb normalitat i pel mateix mitjà les acusacions amb els seus arguments.

I vaig per acabar: vaig col·laborar i participar intensament amb el PSC de Berga durant 12 anys, plenament conscient i convençut del què feia, ni me n’amago ni me n’avergonyeixo, més aviat m’omple d’orgull. Vaig ser número 2 del Ramon Camps i regidor a l’ajuntament (a l’oposició) durant 8 anys. Puc dir amb satisfacció que mentre jo hi era, el PSC pujava, i que quan ja no hi vaig ser, el PSC va començar a baixar. És clar que també els altres poden dir que va ser quan jo vaig desaparèixer (i per això) que el PSC va guanyar a les municipals a Berga….! No puc pas dir que no…

En un moment determinat vaig creure que podia aportar alguna cosa en aquesta ciutat, i ho vaig fer. Què passa? És veritat que m’ha portat alguns (o molts) inconvenients, (entre ells l’etiqueta gairebé «condemnatòria» en aquesta comarca, un cert etiquetatge persecutòri en alguns entorns (llegiu els anteriors comentaris), fins i tot en el meu entorn professional d’aleshores em va portar certs problemes), però n’era plenament conscient i ho assumeixo amb tota normalitat, només faltaria!. D’aquells anys en vaig aprendre molt, vaig conèixer molt bona gent i també vaig descobrir com funcionen (i no m’agrada) les coses realment en la política i dins dels partits. Bones i profitoses experiències, em van enriquir com a persona, creieu-me. Puc anar pel carrer amb el cap ben alt, havent estat coherent i havent defensat sempre les idees amb arguments i sense dogmatismes. El debat, la discussió, la reflexió, la posta en comú van ser sempre les meves «armes» polítiques. Així em va anar!.

Que es vagi dient que li vaig fer el llit al Ramon Camps més aviat em diverteix, la veritat. Perquè si bé és cert que en els darrers anys en què vaig ser al seu costat hi va haver un cert distanciament, també és cert que maig vaig optar ni pensar en ocupar el seu lloc. D’aquí a un temps n’explicaré els detalls (la meva versió, clar) però jo crec que el que va provocar la meva expulsió de la primera línia política va ser la meva obsessió de voler sotmetre-ho tot a debat, a discussió, a valorar arguments; de parlar de les coses, de no acceptar dogmes ni autoritat. Em van apartar per llengut!

Hi va haver una proposta de fer primàries al PSC abans de les municipals del 2003, després d’anys i panys de no guanyar i després del fracàs del 5+4 del 1999. Però el candidat alternatiu no era jo. Li vaig donar suport, al candidat alternatiu, sí, però no era jo. Per sort (d’ells) a mi em van apartar i van guanyar les eleccions assolint l’alcaldia (alguns pensen què van guanyar perquè jo ja no hi era, potser sí que és per això). Altra cosa és si van saber sortir-se’n. Això ja són figues d’un altre paner.

Si algú creu que encara hi ha un cert feeeling entre el PSC i jo, que vingui que li explicaré amb detalls. Per contra, tinc bons amics en gairebé tots els partits, inclòs el PSC, i això em fa sentir enriquit com a persona.

Ah! I que se sàpiga que l’empresa editora del Berguedà Actual i de la web, “Iniciatives Brguedanes de Comunicació SL” és una empresa participada per nombrosos i diferents socis pertanyents a diverses ideologies i formacions polítiques, sense que hi hagi ningú que pugui acumular un volum d’accions majoritari; que totes les tendències tenen representació al Consell d’Administració i que poden influir clarament en les decisions editorials, i fins i tot nomenar o destituir el director, com també hi ha una bona colla de socis no implicats políticament que també hi tenen representació. I si algú vol ser-ne soci, només ha de fer que dir-ho i admetrem sense problemes les seves aportacions, amb el límit que marquen els estatuts per no permetre que s’imposi cap paquet d’accions per sobre dels altres. A veure quin altre mitjà de comunicació de per aquí ho pot dir, tot això!

Tenia ganes de dir-ho. Gràcies per motivar-me a explicar-ho!

Jordi Simon